Això era una vagada un matrimoni que s’anomenaven Empar i Tonet. Tenien un fill que li deien Enric.
Un cap de setmana Empar i Tonet decidiren anar-se’n a la caseta dels avis d’Enric i li van preguntar a Enric:
- Tens deures?
Enric contestà que no.
A la vesprada se n’anarena la caseta, tenien un gosset que li deien Boby.A l’endemà feia molt bon temps i Enric i Boby se n’anaren al jardí. Boby començà a fer un clot en terra ,mentre que Eric jugava amb els camions. Quan Enric se n’adonà va tindre una idea.Va continuar fent el clot,allí va veure com una espècie de casetes.Tragué una i amb els dits va obrir la porta de la caseta i dins va veure un llitet i Enric es va quedar impressionat.I es va preguntar:
- Açò què és?
Després va agafar una paleta i continuà excavant i va trobar tres casetes més i dins de cada una de les casetes hi havia dos gnoms.Va agafar als gnoms i els preguntà:
- Vosaltres qui sou?
Els gnoms contestaren.
- Xiripiripi.
Enric contestà:
- Què?
Enric tingué una idea , fou a cridar al seu amic Sergi i Sergi es preguntà que passaba?quan arribaren a la caseta els gnoms estaven asustats.
Sergi li va dir a Enric:
- Enric són gnoms.
- Gnoms?i els gnoms parlen?
- Sí però en la nostra llengua no.
Aleshores Enric proposà que si volien que li ensenyaren a parlar en Valencià. Sergi va dir que era molt bona idea. Així li podrem pregutar d’on són i com es diuen. A l’endemà Enric i Sergi començaren a ensenyar a parlar en Valencià als gnoms,i els gnoms començaren a parlar en Valencià.
Després va passar un tràgic accident. Una vesprada Enric i Sergi anaren a la caseta i un gnom estava malalt.Enric i Sergi intentaren curar-lo però,no pugueren.Un dels gnoms es va morir i altre gnoms escapà i Enric i Sergi anaren a buscar-lo.
Boby el gos estava asustat.Se n’anaren a un bosc ,eixe bosc estava encantat i Boby es va pedre i Enric i Sergi tots asustats se n’anaren a la caseta a buscar a Empar i Tonet.
Empar digué:
- Que ha passat amb Boby?
Sergi contestà que s’havia perdut. Se n’anaren al bosc i quan estaven en una cova van escoltar que algú plorava.Van entrar i hi havia una xiqueta molt guapa que plorava molt i Boby també estava allí. Li preguntaren a la xiqueta i la xiqueta contestà : - Em diuen Jery i vinc del Sahara. L’altre dia estava en la meua família i em vaig pedre va dir Jery.
Enric,Sergi,Tonet i Empar es quedaren bocabadats. Tonet digué:
- Jery vols vindre-te’n a la caseta?
Jeny tota contenta contestà que sí.
Quan arribaren a la caseta Boby es van menjar un potet de pinso i soparen i se n’anaren a dormir. A l’endemà continuaren buscan el gnomo.Se n’anaren a la serra d’Espadà a buscar-lo i allí el trobaren en 3 gnoms més. Allí li contava allò que havia passat amb l’altre gnom.
Quan Enric i Sergi se n’anaren a veure-la se n’anaren corrent a per ells i a saludar-los. Tornaren a casa a sopar .Ja era l’hora de anar-se’n a València,on vivia Enric.
Enric ho va contar a tots els seus amics i els amic es quedaren bocabadats.
Ainoa Pascual Tomás – 5é
dimarts, 19 de febrer del 2008
l'home i el ratolí blanc
Era una vegada un home que vivia en un castell i un dia decidí anar a una biblioteca que tenia en casa. Quan va anar li va agradar un llibre i quan el va veure un forat , i , es va extranayar molt se’n va anar a seure. Estava tremolant de por perquè mai havia vist un forat com eixe . Un ratolí de color blanc va eixir del forat.
Un home estrany va anar però el ratolí s’escapa , ell va anar a la nevera i va agafar unn tros de formatge . Però el ratolí tampoc ix i es va enrabiar.
El ratolí quan se’n anà l’home se’n va anar i va agafar el tros de formatge. L’home va banyar el tros de formatge, però quan va anar no el va encontrar, va tornar a passar un altre tros de formatge, i se’n anà a amagar-se darrere dels llibres.
Quan el ratolí s’asomà i no va trobar l’home va eixir i es va menjar el tros de formatge. Quan l’home s’asomà i va veure el ratolí blanc menjant-se el formatge el va agafar i el va posar en una caixa, però el ratolí estava tremolant. El va agafar i el va posar a terra. El ratolí tan poregós es va caure, i es va ferir molt. L’home l’agafà i el posà en una gàbia que tenia dins una casa, i una bola per a córrer.
El ratolí estava molt content. I tots els dies el donava el dinar i el sopar. L’home, un dia havia d’anar al poble per a comprar. Quan se’n anà el ratolí tan content i alhora triat, estava dormint en la casa com vivien en un bosc i havia llops, un llop fent-se el llest es posà a córrer al castell.
L’home entrà i tenia molta fam i tot allò que tenia l’home no li agradava. Quan se’n anà al llit a dormir un poc, va veure al ratolí i com que li agradava per a menjar-se’l, va anar i va obrir la porta de la gàbia, i el ratolí tremolant de por, el llop se’l volia posar a la boca però el ratolí li pegà un mos i se’n va anar corrent i es va amagar.
Quan el llop el trobà l’home ja havia vingut. Els seus amics li ho van dir però ell va posar els amics i se’n anaren, i el llop es quedà perseguint-lo. L’home entrà a casa i es trobà al llop, el llop es quedà quiet, l’home l’agafà i no el volia ferir i el deixà anar-se’n. El llop li va dir que mai més tornaria. I l’home li va dir va veste’n abans que canvie d’idea.
L’home agafà al ratolí i li pegà un beset en la galta i el ratolí es transformà en una persona com ell peró era una xica tan bonica que li va agradar la seua cara i li demanà que fóra la seua dona i ella va dir que sí però si rescatava a les seues amigues. I ell va dir que sí però volia saber que havia de fer i ell li va dir que havia de pegar-los un beset a les galtes. I les va ajudar a elles i li van donar les gràcies.
Un mes després ,es van casar i les altres xiquets li van dir si volia que elles foren les seues treballadores i ell van dir que sí , i després li va dir a la seua dona si volia baixar al poble i ell va dir que no. En passar un any la xica estava embarassada i va tindre 8 xiquets.
Chaimae Benfateh – 5é
Un home estrany va anar però el ratolí s’escapa , ell va anar a la nevera i va agafar unn tros de formatge . Però el ratolí tampoc ix i es va enrabiar.
El ratolí quan se’n anà l’home se’n va anar i va agafar el tros de formatge. L’home va banyar el tros de formatge, però quan va anar no el va encontrar, va tornar a passar un altre tros de formatge, i se’n anà a amagar-se darrere dels llibres.
Quan el ratolí s’asomà i no va trobar l’home va eixir i es va menjar el tros de formatge. Quan l’home s’asomà i va veure el ratolí blanc menjant-se el formatge el va agafar i el va posar en una caixa, però el ratolí estava tremolant. El va agafar i el va posar a terra. El ratolí tan poregós es va caure, i es va ferir molt. L’home l’agafà i el posà en una gàbia que tenia dins una casa, i una bola per a córrer.
El ratolí estava molt content. I tots els dies el donava el dinar i el sopar. L’home, un dia havia d’anar al poble per a comprar. Quan se’n anà el ratolí tan content i alhora triat, estava dormint en la casa com vivien en un bosc i havia llops, un llop fent-se el llest es posà a córrer al castell.
L’home entrà i tenia molta fam i tot allò que tenia l’home no li agradava. Quan se’n anà al llit a dormir un poc, va veure al ratolí i com que li agradava per a menjar-se’l, va anar i va obrir la porta de la gàbia, i el ratolí tremolant de por, el llop se’l volia posar a la boca però el ratolí li pegà un mos i se’n va anar corrent i es va amagar.
Quan el llop el trobà l’home ja havia vingut. Els seus amics li ho van dir però ell va posar els amics i se’n anaren, i el llop es quedà perseguint-lo. L’home entrà a casa i es trobà al llop, el llop es quedà quiet, l’home l’agafà i no el volia ferir i el deixà anar-se’n. El llop li va dir que mai més tornaria. I l’home li va dir va veste’n abans que canvie d’idea.
L’home agafà al ratolí i li pegà un beset en la galta i el ratolí es transformà en una persona com ell peró era una xica tan bonica que li va agradar la seua cara i li demanà que fóra la seua dona i ella va dir que sí però si rescatava a les seues amigues. I ell va dir que sí però volia saber que havia de fer i ell li va dir que havia de pegar-los un beset a les galtes. I les va ajudar a elles i li van donar les gràcies.
Un mes després ,es van casar i les altres xiquets li van dir si volia que elles foren les seues treballadores i ell van dir que sí , i després li va dir a la seua dona si volia baixar al poble i ell va dir que no. En passar un any la xica estava embarassada i va tindre 8 xiquets.
Chaimae Benfateh – 5é
Les aventures d'Arnau, Andreu i Ximo.
Era una vegada una família d’homes de l’edat antiga, l’any 97. El primer home era molt tranquil. El segon home era valent, el tercer era avorrit i l’últim era pobre.
Un dia tota la família se’n anaren d’excusioó a les coves del déu “Alà”.
Quan arribaren a la cova,encara que de cova no tenia res.Li deien cova perquè tenia molts forats a les muntanyes com les covetes de Bocairent.
Al dia següent els homes i eixiren de picnic a la serra de “Mariola”,(Agres). Quan arribaren de picnic a AGRES pegaren una volta per Agres. Anarem per l’assut, on ballen el carnestoltes després de veure tota la zona de l’assut,anaren a l’almarssera a per unes quantes garrafes d’oli d’oliva.
Quan arribaren a l’ajuntament digueren:
- Heu vist que bonic és açò per fora?doncs anem per díns l’ajuntament a veure si ens donen un mapa per a no perdre’s per la serra.
Quan ja havien trobat el punt de les torres del castell, pujaren, pujaren i pujaren.
Quan anaren a trobar lloc per a dinar anarem al lloc indicat a les caves.
Els homes digueren de entrar a les caves i un home digué:
- però tú estas boig!
I el altre digué:
- deixeu de discutir! home que no som gallines en un galliner.
Quan l’home parà tots els altres els dos homes començaren a discutir però tú que t’has pensat, que jo sóc el criat de tots vosaltres?
I els altres digueren:
- Doncs sí m’ho he pensat.
Després l’altre digué:
- tu que jo no he de dur totes les olives,panses ,cacaus montaditos…
Quan tots ja havien fet les paus i anaren definitivament a dinar al costat de les caves. Quan havien acabat de dinar anaren a buscar esclata-sangs o rovellons que és el mateix.
El més major era l’home de vint-set anys,Andreu.
El més menut era l’home de deu anys, Arnau.
I l’últim el mitjanet era l’ome d’onze anys,Ximo.
Un dia després:
Quan arribant,arribant van veure a Manolito Gafotas el jefe de portar la fira dels cotxes antics.
I Arnau va dir:
- podriem anar.
Però l’altre no estava d’acord, i l’altre no tenia ganes,així que, se’n anaren a casa.
I a l’endemà anaren al PALAU DE COCENTAINA..
I Andreu digué:
- Esteu bojos!o vos falta poc?
I al final anaren al palau “DE LES ARTS I LES CIÈNCIES DE VALÈNCIA.
Ximo no estava d’acord però com Ximo és l’home menut anaren al palau. Quan entraren a veure allò i es quedaren bocabadats, com els ulls de Manolito Gafotas. Després entraren en el magatzem de jocs i més jocs.
Quan eixiren Ximo s’havia perdut en el magatzem .
Després es passaren tot el dia buscant-los i no podien trobar-los i Andreu i Arnau no paraven de cridar:
- Ximo on estàs? Ximo on estàs?
Al cap de trenta-cinc minuts van sentir una veu que deia:
- Ximo estic a ta casa,Ximo estic a ta casa .
I Andreu i Arnau digueren:
- escolta no sents la veu de Ximo?
Era un home que tenia pitos que feien aquest soroll pit, pit, pit…
Però l’home els va enganyar.
Al dia següent un entrenador de fútbol els preguntà si volien apuntar-se a un equip de futbol.
Quan anaren a entrenar amb l’equip que es deia “Els berberetxos”, l’entrenador els va dir que ho feren tots menys Andreu i Arnau.
El dia dinou i vint de Gener de 2008 serà la fireta de Sant Antoni de Muro, i hi ha tot tipus d’instruments, i fins animals en perill d’extinció.
Quan van anar a veure la sala de fer coses artesanals, de fang com gerrons, Andreu es va quedar bocabadat. I el picapedrer es va emocionar de veure com tots l’estaven mirant.
Després van anar a la secció del torroner i van comprar tornos i puros.
El diumenge a les 5:00 de la vesprada van beneir la rata d’Andreu.
En acabar, Andreu se’n va anar per un carrer fosc i estret que dóna a l’última part de la fireta de Sant Antoni.
Tot seguit, van anar a veure la inauguració de cotxes antics, i allí van trobar a Ximo que estava un poc ferit, i tots tres s’abraçaren. I allí es van quedar veient els cotxes: un SEAT de l’any 39, un Fiat de l’any 57, un Suzuki de l’any 57 i un Renault de l’any 1999.
Sergio Castellar Castillo – 5é
Un dia tota la família se’n anaren d’excusioó a les coves del déu “Alà”.
Quan arribaren a la cova,encara que de cova no tenia res.Li deien cova perquè tenia molts forats a les muntanyes com les covetes de Bocairent.
Al dia següent els homes i eixiren de picnic a la serra de “Mariola”,(Agres). Quan arribaren de picnic a AGRES pegaren una volta per Agres. Anarem per l’assut, on ballen el carnestoltes després de veure tota la zona de l’assut,anaren a l’almarssera a per unes quantes garrafes d’oli d’oliva.
Quan arribaren a l’ajuntament digueren:
- Heu vist que bonic és açò per fora?doncs anem per díns l’ajuntament a veure si ens donen un mapa per a no perdre’s per la serra.
Quan ja havien trobat el punt de les torres del castell, pujaren, pujaren i pujaren.
Quan anaren a trobar lloc per a dinar anarem al lloc indicat a les caves.
Els homes digueren de entrar a les caves i un home digué:
- però tú estas boig!
I el altre digué:
- deixeu de discutir! home que no som gallines en un galliner.
Quan l’home parà tots els altres els dos homes començaren a discutir però tú que t’has pensat, que jo sóc el criat de tots vosaltres?
I els altres digueren:
- Doncs sí m’ho he pensat.
Després l’altre digué:
- tu que jo no he de dur totes les olives,panses ,cacaus montaditos…
Quan tots ja havien fet les paus i anaren definitivament a dinar al costat de les caves. Quan havien acabat de dinar anaren a buscar esclata-sangs o rovellons que és el mateix.
El més major era l’home de vint-set anys,Andreu.
El més menut era l’home de deu anys, Arnau.
I l’últim el mitjanet era l’ome d’onze anys,Ximo.
Un dia després:
Quan arribant,arribant van veure a Manolito Gafotas el jefe de portar la fira dels cotxes antics.
I Arnau va dir:
- podriem anar.
Però l’altre no estava d’acord, i l’altre no tenia ganes,així que, se’n anaren a casa.
I a l’endemà anaren al PALAU DE COCENTAINA..
I Andreu digué:
- Esteu bojos!o vos falta poc?
I al final anaren al palau “DE LES ARTS I LES CIÈNCIES DE VALÈNCIA.
Ximo no estava d’acord però com Ximo és l’home menut anaren al palau. Quan entraren a veure allò i es quedaren bocabadats, com els ulls de Manolito Gafotas. Després entraren en el magatzem de jocs i més jocs.
Quan eixiren Ximo s’havia perdut en el magatzem .
Després es passaren tot el dia buscant-los i no podien trobar-los i Andreu i Arnau no paraven de cridar:
- Ximo on estàs? Ximo on estàs?
Al cap de trenta-cinc minuts van sentir una veu que deia:
- Ximo estic a ta casa,Ximo estic a ta casa .
I Andreu i Arnau digueren:
- escolta no sents la veu de Ximo?
Era un home que tenia pitos que feien aquest soroll pit, pit, pit…
Però l’home els va enganyar.
Al dia següent un entrenador de fútbol els preguntà si volien apuntar-se a un equip de futbol.
Quan anaren a entrenar amb l’equip que es deia “Els berberetxos”, l’entrenador els va dir que ho feren tots menys Andreu i Arnau.
El dia dinou i vint de Gener de 2008 serà la fireta de Sant Antoni de Muro, i hi ha tot tipus d’instruments, i fins animals en perill d’extinció.
Quan van anar a veure la sala de fer coses artesanals, de fang com gerrons, Andreu es va quedar bocabadat. I el picapedrer es va emocionar de veure com tots l’estaven mirant.
Després van anar a la secció del torroner i van comprar tornos i puros.
El diumenge a les 5:00 de la vesprada van beneir la rata d’Andreu.
En acabar, Andreu se’n va anar per un carrer fosc i estret que dóna a l’última part de la fireta de Sant Antoni.
Tot seguit, van anar a veure la inauguració de cotxes antics, i allí van trobar a Ximo que estava un poc ferit, i tots tres s’abraçaren. I allí es van quedar veient els cotxes: un SEAT de l’any 39, un Fiat de l’any 57, un Suzuki de l’any 57 i un Renault de l’any 1999.
Sergio Castellar Castillo – 5é
La llegenda de Spyro. L´aventura continua.
Spyro va ser un drac adolescent que va acudir al naixement del nou drac púrpura. L´ou es va trencar i dins aparegué un drac xicotet. Tots els dracs del seu poble celebraven el naixement del drac, al qual li posaren Scaril.
Pocs minuts després, escoltaren un soroll per dins del bosc dels bolets gegants. Spyro escoltava, però no sabia exactament el que era. A la fi, un soldat va cridar:
-És l´exèrcit del Mestre Obscur!
Al escoltar això tots fugiren a refugiar-se.
Els soldats del Mestre Obscur atacaren als adults. El cap dels dracs ordenà la retirada i tots obeïren. Tots volaren cap al temple, però aquesta vegada l’exèrcit del Mestre Obscur no podia entrar.
Una vegada dins,tots els guerrers i Spyro, planejaren com atacar a l’exèrcit. Després d’una hora parlant, van eixir fora.
Estaven algunes coses destrossades i mares de dracs ferides. Spyro buscava a sa mare i la va trobar. Spyro tot preocupat s´apropà i li posà la mà al cor. Però no sentia res. De sobte una veu familiar li digué:
- Spyro, ta mare ha mort.
Spyro es girà i va veure a Ignitus. Spyro l’abraçà i li digué a Ignitus:
- ¿I ara què faré sense ella ? -Preguntà Spyro plorant.
- Spyro , has de ser fort encara que no estiga ta mare. A més, la teua responsabilitat és cuidar de la teua germana Cynder. -Li digué Ignitus.-
Spyro cada dia anava entrenant als dracs mascles en noves tècniques. Mentre, Ignitus, Calabres, Cyril i Terrador, els quatre guardians construïen noves defenses i grans muralles. Tots treballaven.
Mentre, al castell obscur, el soldats del Mestre Obscur també es preparaven per a la batalla . Un missatger del Mestre Oscur li donà una carta del món dels dracs .
El Mestre Obscur la va llegir i deia:
“Mestre Obscur, som els quatre guardians. Ja sabem perquè ens heu atacat. Ens heu atacat pel drac púrpura que acabava de nàixer. Si el voleu haureu de matar-nos. Però no permetré que un estúpid com tu torne a furtar-nos el drac igual com vau fer amb Cynder”
El Mestre Obscur va trencar la carta i li digué a un soldat.
- Dis-li a tots els guerrers que es preparen per a la batalla. Començarem en dos dies.
Mentre, a l´altra part, Spyro li diu a Cynder.
- Cynder,tinc una mala notícia.
- Que passa Syro?
- La mare. Ha mort.
Cynder es quedà quieta i pegà un bramit. Ràpidament se’n va anar al bosc a plorar, però els soldats del Mestre Oscur l´havien atrapat. Spyro va anar darrere d´ella amb molta cura perquè no l’atraparen a ell també. Cynder anava en una caixa gran. Quan Spyro ja estava ben a prop, va tirar a l’aire als soldats i va trencar la caixa. Els dos germans se n’anaren volant. Quan els cinc soldats tornaren al castell oscur sense res li digueren al seu amo.
- Senyor , haviem atrapat a Cynder però eixe drac púrpura anomenat Spyro ens ha tirat a les altes i els dos han fugit.
- Què? Sou decepcionants! Tan forts que sou i no heu vençut a eixe adolescent drac de pacotilla?!!! Eh!! Contesteu-me!!
- Senyor no em pogut amb ell. Ens havia agarrat per sorpresa.-Digué el soldat arrepentit.-
- Així que, vos havia agafat desprevinguts, eh?
- Sí senyor. Així és. -digué el soldat.-
- Molt bé. És hora que planegem com atacar-los. digué el Mestre Obscur amb cara maligna.
Mentre, a l’altre lloc, Spyro i Cynder contaven als guardians el que havia passat.
- On estàveu? Preguntà Calambres molt preocupat.
- Calambres aviseu a tots que vinguen inmediatament. Cynder i jo hem de contarvos una cosa.
-D’acord. Va dir Calambres.
En pocs minuts acudiren tots. Spyro es posà al balcó del temple i digué a tots:
- Cynder i jo hem descobert que el Mestre Obscur ha posat trampes dins del bosc dels bolets gegants!!! .Hem d’estar molt atents perquè aquestes trampes poden fer molt de mal. Tot i això, intentarem llevar eixes trampes.
Spyro acabà i se’n va anar sol a pensar en sa mare. Aleshores un drac jove s’acosta a ell i li va digué:
- Sent molt la mort de ta mare.
- No passa res. –li contestà Spyro-. Era una mare excel·lent!
A la fi va arribar el dia definitiu. En un prat d’un quilòmetre van acudir els dos exèrcits. I un dels guerrers li va dir a Spyro:
- Ja venen senyor, i ens guanyen en número i armament!
Aleshores Ignitus li contestà:
- Els números mai guanyen les batalles.
- Però segur que ajuden.
Aleshores va aparèixer l’exèrcit contrari i el Mestre Obscur els va dir:
- No m’importen els presoners. Que moren tots.
Dit això, l’exèrcit del Mestre Obscur es va moure i es va dirigir cap a l’exèrcit de Spyro i dels quatre guardians.
En segons, l’exèrcit de Spyro també es va moure. I a la fi, els dos exèrcits es creuen i comença la batalla.
En un principi la batalla li era favorable a l’exèrcit de Spyro, però poc a poc, Spyro anava veient com molts soldats dels seus estaven ferits. Aleshores, ràpidament, Spyro donà l’alarma de retirada.
Tots els dracs s’ajuntaren i van fer la seua tècnica especial, una onada vital. Això ho va desfer tot. Quasi tot l’exèrcit del Mestre Obscur estava derrotat, però el Mestre Obscur encara estava viu.
Spyro i els quatre guardians el mataren definitivament amb els últims alés que els quedaven.
Una vegada mort el Mestre Obscur tot havia acabat.
A la fi, Spyro va ser nomenat Rei dels dracs, i per molt dur que fóra, Spyro defensaria el seu país per sempre.
Joan Bito Nadal - 5é Primària
Pocs minuts després, escoltaren un soroll per dins del bosc dels bolets gegants. Spyro escoltava, però no sabia exactament el que era. A la fi, un soldat va cridar:
-És l´exèrcit del Mestre Obscur!
Al escoltar això tots fugiren a refugiar-se.
Els soldats del Mestre Obscur atacaren als adults. El cap dels dracs ordenà la retirada i tots obeïren. Tots volaren cap al temple, però aquesta vegada l’exèrcit del Mestre Obscur no podia entrar.
Una vegada dins,tots els guerrers i Spyro, planejaren com atacar a l’exèrcit. Després d’una hora parlant, van eixir fora.
Estaven algunes coses destrossades i mares de dracs ferides. Spyro buscava a sa mare i la va trobar. Spyro tot preocupat s´apropà i li posà la mà al cor. Però no sentia res. De sobte una veu familiar li digué:
- Spyro, ta mare ha mort.
Spyro es girà i va veure a Ignitus. Spyro l’abraçà i li digué a Ignitus:
- ¿I ara què faré sense ella ? -Preguntà Spyro plorant.
- Spyro , has de ser fort encara que no estiga ta mare. A més, la teua responsabilitat és cuidar de la teua germana Cynder. -Li digué Ignitus.-
Spyro cada dia anava entrenant als dracs mascles en noves tècniques. Mentre, Ignitus, Calabres, Cyril i Terrador, els quatre guardians construïen noves defenses i grans muralles. Tots treballaven.
Mentre, al castell obscur, el soldats del Mestre Obscur també es preparaven per a la batalla . Un missatger del Mestre Oscur li donà una carta del món dels dracs .
El Mestre Obscur la va llegir i deia:
“Mestre Obscur, som els quatre guardians. Ja sabem perquè ens heu atacat. Ens heu atacat pel drac púrpura que acabava de nàixer. Si el voleu haureu de matar-nos. Però no permetré que un estúpid com tu torne a furtar-nos el drac igual com vau fer amb Cynder”
El Mestre Obscur va trencar la carta i li digué a un soldat.
- Dis-li a tots els guerrers que es preparen per a la batalla. Començarem en dos dies.
Mentre, a l´altra part, Spyro li diu a Cynder.
- Cynder,tinc una mala notícia.
- Que passa Syro?
- La mare. Ha mort.
Cynder es quedà quieta i pegà un bramit. Ràpidament se’n va anar al bosc a plorar, però els soldats del Mestre Oscur l´havien atrapat. Spyro va anar darrere d´ella amb molta cura perquè no l’atraparen a ell també. Cynder anava en una caixa gran. Quan Spyro ja estava ben a prop, va tirar a l’aire als soldats i va trencar la caixa. Els dos germans se n’anaren volant. Quan els cinc soldats tornaren al castell oscur sense res li digueren al seu amo.
- Senyor , haviem atrapat a Cynder però eixe drac púrpura anomenat Spyro ens ha tirat a les altes i els dos han fugit.
- Què? Sou decepcionants! Tan forts que sou i no heu vençut a eixe adolescent drac de pacotilla?!!! Eh!! Contesteu-me!!
- Senyor no em pogut amb ell. Ens havia agarrat per sorpresa.-Digué el soldat arrepentit.-
- Així que, vos havia agafat desprevinguts, eh?
- Sí senyor. Així és. -digué el soldat.-
- Molt bé. És hora que planegem com atacar-los. digué el Mestre Obscur amb cara maligna.
Mentre, a l’altre lloc, Spyro i Cynder contaven als guardians el que havia passat.
- On estàveu? Preguntà Calambres molt preocupat.
- Calambres aviseu a tots que vinguen inmediatament. Cynder i jo hem de contarvos una cosa.
-D’acord. Va dir Calambres.
En pocs minuts acudiren tots. Spyro es posà al balcó del temple i digué a tots:
- Cynder i jo hem descobert que el Mestre Obscur ha posat trampes dins del bosc dels bolets gegants!!! .Hem d’estar molt atents perquè aquestes trampes poden fer molt de mal. Tot i això, intentarem llevar eixes trampes.
Spyro acabà i se’n va anar sol a pensar en sa mare. Aleshores un drac jove s’acosta a ell i li va digué:
- Sent molt la mort de ta mare.
- No passa res. –li contestà Spyro-. Era una mare excel·lent!
A la fi va arribar el dia definitiu. En un prat d’un quilòmetre van acudir els dos exèrcits. I un dels guerrers li va dir a Spyro:
- Ja venen senyor, i ens guanyen en número i armament!
Aleshores Ignitus li contestà:
- Els números mai guanyen les batalles.
- Però segur que ajuden.
Aleshores va aparèixer l’exèrcit contrari i el Mestre Obscur els va dir:
- No m’importen els presoners. Que moren tots.
Dit això, l’exèrcit del Mestre Obscur es va moure i es va dirigir cap a l’exèrcit de Spyro i dels quatre guardians.
En segons, l’exèrcit de Spyro també es va moure. I a la fi, els dos exèrcits es creuen i comença la batalla.
En un principi la batalla li era favorable a l’exèrcit de Spyro, però poc a poc, Spyro anava veient com molts soldats dels seus estaven ferits. Aleshores, ràpidament, Spyro donà l’alarma de retirada.
Tots els dracs s’ajuntaren i van fer la seua tècnica especial, una onada vital. Això ho va desfer tot. Quasi tot l’exèrcit del Mestre Obscur estava derrotat, però el Mestre Obscur encara estava viu.
Spyro i els quatre guardians el mataren definitivament amb els últims alés que els quedaven.
Una vegada mort el Mestre Obscur tot havia acabat.
A la fi, Spyro va ser nomenat Rei dels dracs, i per molt dur que fóra, Spyro defensaria el seu país per sempre.
Joan Bito Nadal - 5é Primària
Vicent i el conill
Als afores de la ciutat de València, dalt d’una muntanya, vivia un home molt vell amb cabells blancs i llargs anomenat Antoni.
Un dia, Antoni va rebre una visita inesperada. Era el seu nét Vicent que anava a passar una llarga temporada amb el seu avi, perquè els seus pares, Pep i Lola ,se n’havien anat de viatge. Antoni quan va veure al seu nét va tardar en reconèixer-lo perquè feia temps que no el veia. L’avi li va agafar les maletes i va preparar l’habitació on s’havia de quedar a passar uns dies. Van baixar al menjador on l’avi li va preparar a Vicent un got de llet de la seua vaca Rita i dos trossos de pa, cuit al seu forn.
Vicent no havia provat mai un menjar tan saborós com el que li va preparar l’avi abans d’anar-se’n a dormir.
A l’endemà, a les 8:30 del matí, l’avi va anar a despertar a Vicent que dormia com un tronc. L’avi li va dir:
- Vicent, alçat que després d’esmorzar se n’anirem a pujar les vaques a la muntanya
I Vicent li contestà:
- D’acord avi, d’ací 5 minuts ja estaré preparat.
Pujant per la muntanya l’avi li va dir a Vicent:
- Si et fixes bé, dalt dels arbres hi ha uns nius bén grans formats per unes parelles d’àguiles.
Vicent il·lusionat de tot el que veia li va dir:
- És veritat. Jo crec que d’ací uns anys tots els animalets estaran en perill d’extinció
- Van seguir caminant fins que van arribar a un lloc ple d’herba fresca i van deixar les vaques pasturar, mentre que ells continuaven contant-se històries i coneixent-se més a fons. De sobte van escoltar un soroll molt extrany darrere d’uns matolls. Alçant-se l’avi, li va dir a Vicent:
-Esperat ací, que vaig a veure que és eixe soroll.
-Ves amb compte. -li contestà Vicent-
L’avi amb molt de compte va arrimar els matolls i va veure que en una trampa, què havien posat els caçadors, i havia un conillet que s’havia agafat la pateta de darrere amb un llaç. L’avi va soltar el conill i Vicent li a dur una bossa per a dur el conill fins a casa. En arribar a casa l’avi li va dir a Vicent:
-Porta’m la bossa de medicaments que tinc per curar als meus animalets de la granja.
Vicent va anar corrent. Li va dur la bossa dels medicaments i li va preguntar:
-Creus que es morirà el conillet o el podrem salvar?
-Deu haver sofrit molt de mal en la poteta de darrere, però li posaré dues varetes, i amb una bena li benarem la pota perquè no la puga moure –va contestar Antoni-
-Avi, puc posar-li una carlota amb herba fresca dins d’una caixa perquè menge aquesta nit al racó del foc? –va preguntar Vicent-
-Clar que sí. – va respondre Antoni-.
I al mateix moment Vicent es va preparar unes mantes per a passar les nits amb el conillet fins que es recuperara.
Passades unes setmanes, el conillet es va recuperar.
Vicent li preguntà a l’avi:
- Puc soltar el conillet on el vam trobar?
- Sí, perquè segurament el conillet té moltes ganes de veure a sa mare. –va respondre Antoni-
Vicent va agafar el conillet i se’n va anar a la muntanya, fins arribar al lloc on el va trobar. És va seure damunt l’herba i va soltar el conill entre les seues cames. Ningú dels dos es menejava, sols es miraven, fins que darrere dels matolls van aparèixer quatre conillets. En eixe moment el conillet va reaccionar i va saber que era la seua família
Es van posar a córrer, a rebolcar-se per l’herba celebrant l’encontre.
En arribar a casa, Vicent li va contar a l’avi el que havia passat.
Fins que tornaren els pares de Vicent de viatge, tots els dies Vicent pujava a la muntanya per a fer una visita als seus nous amics, els conillets.
Blanca Sanz García – 5é
Un dia, Antoni va rebre una visita inesperada. Era el seu nét Vicent que anava a passar una llarga temporada amb el seu avi, perquè els seus pares, Pep i Lola ,se n’havien anat de viatge. Antoni quan va veure al seu nét va tardar en reconèixer-lo perquè feia temps que no el veia. L’avi li va agafar les maletes i va preparar l’habitació on s’havia de quedar a passar uns dies. Van baixar al menjador on l’avi li va preparar a Vicent un got de llet de la seua vaca Rita i dos trossos de pa, cuit al seu forn.
Vicent no havia provat mai un menjar tan saborós com el que li va preparar l’avi abans d’anar-se’n a dormir.
A l’endemà, a les 8:30 del matí, l’avi va anar a despertar a Vicent que dormia com un tronc. L’avi li va dir:
- Vicent, alçat que després d’esmorzar se n’anirem a pujar les vaques a la muntanya
I Vicent li contestà:
- D’acord avi, d’ací 5 minuts ja estaré preparat.
Pujant per la muntanya l’avi li va dir a Vicent:
- Si et fixes bé, dalt dels arbres hi ha uns nius bén grans formats per unes parelles d’àguiles.
Vicent il·lusionat de tot el que veia li va dir:
- És veritat. Jo crec que d’ací uns anys tots els animalets estaran en perill d’extinció
- Van seguir caminant fins que van arribar a un lloc ple d’herba fresca i van deixar les vaques pasturar, mentre que ells continuaven contant-se històries i coneixent-se més a fons. De sobte van escoltar un soroll molt extrany darrere d’uns matolls. Alçant-se l’avi, li va dir a Vicent:
-Esperat ací, que vaig a veure que és eixe soroll.
-Ves amb compte. -li contestà Vicent-
L’avi amb molt de compte va arrimar els matolls i va veure que en una trampa, què havien posat els caçadors, i havia un conillet que s’havia agafat la pateta de darrere amb un llaç. L’avi va soltar el conill i Vicent li a dur una bossa per a dur el conill fins a casa. En arribar a casa l’avi li va dir a Vicent:
-Porta’m la bossa de medicaments que tinc per curar als meus animalets de la granja.
Vicent va anar corrent. Li va dur la bossa dels medicaments i li va preguntar:
-Creus que es morirà el conillet o el podrem salvar?
-Deu haver sofrit molt de mal en la poteta de darrere, però li posaré dues varetes, i amb una bena li benarem la pota perquè no la puga moure –va contestar Antoni-
-Avi, puc posar-li una carlota amb herba fresca dins d’una caixa perquè menge aquesta nit al racó del foc? –va preguntar Vicent-
-Clar que sí. – va respondre Antoni-.
I al mateix moment Vicent es va preparar unes mantes per a passar les nits amb el conillet fins que es recuperara.
Passades unes setmanes, el conillet es va recuperar.
Vicent li preguntà a l’avi:
- Puc soltar el conillet on el vam trobar?
- Sí, perquè segurament el conillet té moltes ganes de veure a sa mare. –va respondre Antoni-
Vicent va agafar el conillet i se’n va anar a la muntanya, fins arribar al lloc on el va trobar. És va seure damunt l’herba i va soltar el conill entre les seues cames. Ningú dels dos es menejava, sols es miraven, fins que darrere dels matolls van aparèixer quatre conillets. En eixe moment el conillet va reaccionar i va saber que era la seua família
Es van posar a córrer, a rebolcar-se per l’herba celebrant l’encontre.
En arribar a casa, Vicent li va contar a l’avi el que havia passat.
Fins que tornaren els pares de Vicent de viatge, tots els dies Vicent pujava a la muntanya per a fer una visita als seus nous amics, els conillets.
Blanca Sanz García – 5é
La història del ferrocarril de L'Orxa
Això és la història del ferrocarril de L’Orxa.
Ja fa molt de temps uns obrers que se n’anaren a fer un túnel perquè passara el ferrocarril que anava d’Alcoi a Gandia.
Els obrers van anar a construir-lo, els obrers anaven construint, construint i construint fins que el van acabar de construir. Va arribar el dia de la inaguració i van preparar el ferrocarril però allí van tindre tan mala sort que quan estava el ferrocarril passant pel túnel es va afonar.
Al cap d’uns quanta anys les màquines estaven treballant tot el que podien per a traure totes les ruïnes que hi havia per a traurer el ferrocarril. Quan el van traure el ferrocarril estava tot desbaratat i tot trencat i els passatgers que havien sobreviscut els van traurer del ferrocarril perquè l’ambulància se’ls emportara a urgències perquè els hospitalitzaren per a curar-los ja que alguns estaven proa ferits.
Quan van passar prou anys , quan tots els que van patir eixe accident ja estaven recuperats del tot, l’alcalde del poble de L’Orxa va manar que construiren un altre túnel però tots els obrers es negueraren a construir un altre túnel.
L’alcalde doncs va dir que si no el construien quedarien tots expulsats del poble de L’Orxa i aleshores no hi havia altre remei que construir un altre túnel i també reparar el ferrocarril.
Quan ja van reparar el ferrocarril i van construir el túnel van tornar a imaginar el túnel i el ferrocarril nou que havien construit i que va costar paciència i treball. Quan el ferrocarril es va posar en marxa per travessar el túnel quan estava arribant a Alcoi va i se’n va tornar a eixir de la via i va tindre un accident.
Els passatgers van sobreviurer, alguns sense tindrer cap ferida i els altres ja estaven prou més ferits. Van fer una assembla per a parlar amb tot el poble per a veure tot el que passava i perquè tots els trens i túnels que feien es derrumbaven o s’accidentaven. I van dir que això era impossible. L’alcalde va tornar a dir que construiren un altre túnel perquè havia tingut un accident i s’havia trencat tot.
Així que construiren el tren o ferrocarril i abans de fer la inaguració ho revisaren tot ben revisat, van fer la inaguració i va passar el túnel bé i va fer el trajecte d’Alcoi a Gandia molt bé. I així va ser com li ho agraïren a l’alcalde i als obrers per tota la feina que havien fet.
Joshua Juan Ferrándiz – 5é
Ja fa molt de temps uns obrers que se n’anaren a fer un túnel perquè passara el ferrocarril que anava d’Alcoi a Gandia.
Els obrers van anar a construir-lo, els obrers anaven construint, construint i construint fins que el van acabar de construir. Va arribar el dia de la inaguració i van preparar el ferrocarril però allí van tindre tan mala sort que quan estava el ferrocarril passant pel túnel es va afonar.
Al cap d’uns quanta anys les màquines estaven treballant tot el que podien per a traure totes les ruïnes que hi havia per a traurer el ferrocarril. Quan el van traure el ferrocarril estava tot desbaratat i tot trencat i els passatgers que havien sobreviscut els van traurer del ferrocarril perquè l’ambulància se’ls emportara a urgències perquè els hospitalitzaren per a curar-los ja que alguns estaven proa ferits.
Quan van passar prou anys , quan tots els que van patir eixe accident ja estaven recuperats del tot, l’alcalde del poble de L’Orxa va manar que construiren un altre túnel però tots els obrers es negueraren a construir un altre túnel.
L’alcalde doncs va dir que si no el construien quedarien tots expulsats del poble de L’Orxa i aleshores no hi havia altre remei que construir un altre túnel i també reparar el ferrocarril.
Quan ja van reparar el ferrocarril i van construir el túnel van tornar a imaginar el túnel i el ferrocarril nou que havien construit i que va costar paciència i treball. Quan el ferrocarril es va posar en marxa per travessar el túnel quan estava arribant a Alcoi va i se’n va tornar a eixir de la via i va tindre un accident.
Els passatgers van sobreviurer, alguns sense tindrer cap ferida i els altres ja estaven prou més ferits. Van fer una assembla per a parlar amb tot el poble per a veure tot el que passava i perquè tots els trens i túnels que feien es derrumbaven o s’accidentaven. I van dir que això era impossible. L’alcalde va tornar a dir que construiren un altre túnel perquè havia tingut un accident i s’havia trencat tot.
Així que construiren el tren o ferrocarril i abans de fer la inaguració ho revisaren tot ben revisat, van fer la inaguració i va passar el túnel bé i va fer el trajecte d’Alcoi a Gandia molt bé. I així va ser com li ho agraïren a l’alcalde i als obrers per tota la feina que havien fet.
Joshua Juan Ferrándiz – 5é
El meu ocell i jo.
Hola! Em diuen Pere ,tinc 11anys i vaig a contar-vos una història molt interessant.
Era el dia del meu aniversari i diumenge vaig anar corrent a l’habitació dels meus pares i vaig dir :
-¡Alçeu-vos ¡ Ja sóc major ¡Per fi¡
Jo tenia ganes que hem donaren el meu gos gran i veloç .Com sempre , ma mare s’alçava amb cara de pocs amics i ens feia els gots de llet i ens deia :
-Pep i Pere ,els llits estan per fer¡ Pep recorda-te’n que hem de comprar els regals.
Al cap de quatre hores vaig cridar a Josep per a dir que avui era el meu aniversari. Desobte vaig sentir la porta , eren els meus pares ¡
-Mare què és , què és?
Era una taula per a l’ordinador . Després ma mare em va donar un paper signat per mi que cuidaria a la mascota, li donaria mejar …
-Pere, una mascota no és un joguet has de cuidar-la.
-Sí, mare.
-Pep ja pots traure la gàbia. -va dir la mare-
Era un ocell¡ Quin horror¡.Josep encara estava al telèfon.
- Pep,Pep ets aquí- va dir Josep –li va penjar.
Jo estava desil·lusionat perquè era un ocellet “tiquismiquis”.
A l’endemà vaig cridar a Josep.
-Diga’m…
-Bon dia ,senyora xaveta. Sóc Pep,¿puc parlar amb Josep ,per favor?
-!Pep¡ saps quina hora és ?
- Sí les 9:30.
- No, no está Josep se’n ha anat cap a ta casa a veure el “Rotwailer”
- Gràcies.
Els meus pares i la meua germana estàven al jardí. Però la meua germana estava canviant-se . Vaig deixar a Rasca a la dutxa , jo li vaig dir que no es fera il·lusions que no ixiria al carrer.
Jo vaig tindre una idea :fer-li un parc d’atraccions.
Primer en la dutxa vaig abocar tot el sabó que hi havia, després vaig plenar d’aigua gelada, després les nines de la meua germana li vaig tallar el monyo i per a finalitzar vaig trencar dos coixins de la saleta d’estar i ja veus totes les plomes volant.
Rasca estava molt il·lusionat , i quan va anar a tirar-se Rasca va veure una rateta i allà que va anar dins de la dutxa quan va veure l’aigua tan fresca va eixir volant en les seues ales, qun va volar , les plomes li van fer pessigolls i va caure , es va esbarar en el sabó, va volar i se’n va eixir pel balcó
En aixó que sonà el timbre.
-Ding , dong.
Era Josep¡ Què faig no tenia a Rasca i damunt venia el seu gosset xicotet.
-Hola , Pilar està Pere?
- Sí , espera’t ara el cride.
-Pere,està ací Josep ,baixa.
-Ja va mare.
-Hola, Josep has vist un canari groc?
-Sí ,està en ma casa ,però on està el teu gossot.
-Bo...,és que…
-Va,a què no te l’han regalat?-
- Com ho saps?
-Doncs , si ho acabes de dir tu ara, i que t’han regalat?
-Mira, t’agraden aquestes sabates?
-Quines ,eixes d’anar per casa?
Jo intentava canviar de tema però ell no.
-A què t’han regalat un ocell?
-Sí,quin fàstic, volia un gossot. M’acompanyes a trobar-lo?
-Sí…-va dir jose desganat-però a les11:00 a casa.
-Sí.Mare ens n’anem a pegar una volta-vaig dir jo a ma mare-
Jo li vaig contar una mentida a ma mare .
-Sí , senyora Pilar se’n anem a buscar el ocell del seu fill.
Jo li vaig xafar el peu a Josep.
-Pere, què diu aquest xiquet?
-No, res mare, tonteries .
Josep i jo ens vam separar per dins de casa de Josep ,Jipsi que era la gossa de Josep ,¡es va pedre!.
-On està la meua gosseta!
-Pere, tu las vista?-va dir la mare de Josep-
-No,jo vaig a buscar al meu canari.
-Sí, nosaltres anem a buscar a la gosseta.
-Val.
Jo vaig pujar a la terrassa i vaig veure el pobre ocellet en un raconet i quan vaig anar a agarrar-lo estava tremolant.
-Vine, vine gupet que no et faré mal.
Al cap de 4 hores van vindre de buscar la gossa.
Nosaltres, jo i el meu pardal estàvem en el sofà menjant roses, i quan vindre venien els dos en la roba trencada.
A l’hora de gitar-se ma mare tota enfadada i em va dir:
- Què m’han dit que no t’agrada l’ocell,eh?
- No, mare.
- De mare res, estàs castigat 1 setmana sense l’ocell, eh?
- No mare, t’enganyes.
Jo li vaig contar tota la història i em va perdonar. Al dia següent , perquè contant-li es va oblidar.
Ah , i que no se m’oblide tots els dies el treia a passejar.
María López Seguí – 6é
Era el dia del meu aniversari i diumenge vaig anar corrent a l’habitació dels meus pares i vaig dir :
-¡Alçeu-vos ¡ Ja sóc major ¡Per fi¡
Jo tenia ganes que hem donaren el meu gos gran i veloç .Com sempre , ma mare s’alçava amb cara de pocs amics i ens feia els gots de llet i ens deia :
-Pep i Pere ,els llits estan per fer¡ Pep recorda-te’n que hem de comprar els regals.
Al cap de quatre hores vaig cridar a Josep per a dir que avui era el meu aniversari. Desobte vaig sentir la porta , eren els meus pares ¡
-Mare què és , què és?
Era una taula per a l’ordinador . Després ma mare em va donar un paper signat per mi que cuidaria a la mascota, li donaria mejar …
-Pere, una mascota no és un joguet has de cuidar-la.
-Sí, mare.
-Pep ja pots traure la gàbia. -va dir la mare-
Era un ocell¡ Quin horror¡.Josep encara estava al telèfon.
- Pep,Pep ets aquí- va dir Josep –li va penjar.
Jo estava desil·lusionat perquè era un ocellet “tiquismiquis”.
A l’endemà vaig cridar a Josep.
-Diga’m…
-Bon dia ,senyora xaveta. Sóc Pep,¿puc parlar amb Josep ,per favor?
-!Pep¡ saps quina hora és ?
- Sí les 9:30.
- No, no está Josep se’n ha anat cap a ta casa a veure el “Rotwailer”
- Gràcies.
Els meus pares i la meua germana estàven al jardí. Però la meua germana estava canviant-se . Vaig deixar a Rasca a la dutxa , jo li vaig dir que no es fera il·lusions que no ixiria al carrer.
Jo vaig tindre una idea :fer-li un parc d’atraccions.
Primer en la dutxa vaig abocar tot el sabó que hi havia, després vaig plenar d’aigua gelada, després les nines de la meua germana li vaig tallar el monyo i per a finalitzar vaig trencar dos coixins de la saleta d’estar i ja veus totes les plomes volant.
Rasca estava molt il·lusionat , i quan va anar a tirar-se Rasca va veure una rateta i allà que va anar dins de la dutxa quan va veure l’aigua tan fresca va eixir volant en les seues ales, qun va volar , les plomes li van fer pessigolls i va caure , es va esbarar en el sabó, va volar i se’n va eixir pel balcó
En aixó que sonà el timbre.
-Ding , dong.
Era Josep¡ Què faig no tenia a Rasca i damunt venia el seu gosset xicotet.
-Hola , Pilar està Pere?
- Sí , espera’t ara el cride.
-Pere,està ací Josep ,baixa.
-Ja va mare.
-Hola, Josep has vist un canari groc?
-Sí ,està en ma casa ,però on està el teu gossot.
-Bo...,és que…
-Va,a què no te l’han regalat?-
- Com ho saps?
-Doncs , si ho acabes de dir tu ara, i que t’han regalat?
-Mira, t’agraden aquestes sabates?
-Quines ,eixes d’anar per casa?
Jo intentava canviar de tema però ell no.
-A què t’han regalat un ocell?
-Sí,quin fàstic, volia un gossot. M’acompanyes a trobar-lo?
-Sí…-va dir jose desganat-però a les11:00 a casa.
-Sí.Mare ens n’anem a pegar una volta-vaig dir jo a ma mare-
Jo li vaig contar una mentida a ma mare .
-Sí , senyora Pilar se’n anem a buscar el ocell del seu fill.
Jo li vaig xafar el peu a Josep.
-Pere, què diu aquest xiquet?
-No, res mare, tonteries .
Josep i jo ens vam separar per dins de casa de Josep ,Jipsi que era la gossa de Josep ,¡es va pedre!.
-On està la meua gosseta!
-Pere, tu las vista?-va dir la mare de Josep-
-No,jo vaig a buscar al meu canari.
-Sí, nosaltres anem a buscar a la gosseta.
-Val.
Jo vaig pujar a la terrassa i vaig veure el pobre ocellet en un raconet i quan vaig anar a agarrar-lo estava tremolant.
-Vine, vine gupet que no et faré mal.
Al cap de 4 hores van vindre de buscar la gossa.
Nosaltres, jo i el meu pardal estàvem en el sofà menjant roses, i quan vindre venien els dos en la roba trencada.
A l’hora de gitar-se ma mare tota enfadada i em va dir:
- Què m’han dit que no t’agrada l’ocell,eh?
- No, mare.
- De mare res, estàs castigat 1 setmana sense l’ocell, eh?
- No mare, t’enganyes.
Jo li vaig contar tota la història i em va perdonar. Al dia següent , perquè contant-li es va oblidar.
Ah , i que no se m’oblide tots els dies el treia a passejar.
María López Seguí – 6é
La família del cabrer
Era una vegada una família que tenia un fill que li deien,Larri. Tenia 11 anys i la família es deia la família Israel.
Hi havia un cabrer que li venia les cabres a la família Isrrael. Un dia pel matí, es van alçar tranquilets, van esmorzar i quan l’home va eixir de casa va veure que algunes cabretes no estaven a la granja del cabrer.
Van anar a dir-li al cabrer el que havia passat amb les cabres. Quan el cabrer ho va escoltar se’n va adonar que havien sigut uns lladres ja que la setmana passada ja van furtar a la granja del costat. Però, denunciant-ho i tot no trobaven als lladres que furtaven en tantas granjes les cabres que hi havia.
Un dissabte pel matí la família Isrrael i el cabrer van anar a un jujat a demanar més vigilància per les granges i els van fer cas. Però als lladres els donava igual perquè eren molt llestos per a furtar cabres a les granges.
El cabrer se´n va adonar que en vigilància i sense vigilància furtaven igual les seues cabres. Com veia que cada vegada li quedaven menys cabres va tindre una idea . La idea era posar gossos que no es dormiren perquè quan anaren a furtar les cabres a la granja començaren a bordar i així es despertrien i els agafarien de seguida .
Quan va tindre eixa idea i li va contar a tot el poble i tot el poble els va ajudar per donar tots els gossos que tenien tots i el qui no en tenia els comprava o els llogava per agafar als lladres d’una vegada.
El dia eixe per la nit ,van quedar tots per a fer la trampa en la casa del cabrer. Quan ja eren les 22:00 hores van anar tots a casa del cabrer. Però quan anaven a fer-ho es van adonar que avui no venien a robar les cabres si no que anaven al poble del costat.
Un dia ,el fill de la família se´n va anar al poble del costat a visitar un amic seu. Quan va arribar al poble del costat va anar a casa del seu amic i van dinar. El xiquet i el seu amic i se´n van anar a una fira que hi havia baix de casa de l’amic del xiquet. Van acabar de jugar de la fireta i se’n van anar a casa a sopar. Quan van arribar a casa sa mare ja havia posat el sopar en taula, i en seure tots en taula, la mare de l’amic del xiquet li va preguntar;
- Ho heu passat bé?
- Sí mare, ens ho hem passat molt bé.
Quan van acabar de sopar el xiquet i l’amic van anar una altra vegada a la fireta a jugar amb els amics.
Quan tornaven a casa a dormir van veure als lladres que anaven a robar al poble de la família Israel. Quan els van veure parlant per anar a furtar al poble es van parar els dos i van escoltar tot allò que anaven a fer al poble. De seguida els dos van anar a casa i van cridar a la porta.
- Mare, mare, obri!!!
Sa mare els va obrir i li van contar tot allò de què estaven parlant els lladres . Sa mare li va donar al xiquet una idea que tenia. Quan li la va contar va dir; que era molt bona idea.
La idea era cridar a son pare i a sa mare i dir-los que anaven a robar al poble. En un minut sa mare va anar a la casa del cabrer a dir-li-ho i també a tot el poble.
Quan els lladres anaven a furtar les cabres del cabrer ,tot el poble anava darrere d’ells corrent per agafar-los i quan els lladres estaven cansats de córrer van caure i tot el poble els va tancar a la presó del poble del costat perquè en aquest poble no n’hi havia.
A l’endemà quan es van alçar tots, se’n van adonar que el poble estava més tranquil i a la granja estaven ja totes les cabres del cabrer.
Samuel Crespo Cervera - 6é Primària
Hi havia un cabrer que li venia les cabres a la família Isrrael. Un dia pel matí, es van alçar tranquilets, van esmorzar i quan l’home va eixir de casa va veure que algunes cabretes no estaven a la granja del cabrer.
Van anar a dir-li al cabrer el que havia passat amb les cabres. Quan el cabrer ho va escoltar se’n va adonar que havien sigut uns lladres ja que la setmana passada ja van furtar a la granja del costat. Però, denunciant-ho i tot no trobaven als lladres que furtaven en tantas granjes les cabres que hi havia.
Un dissabte pel matí la família Isrrael i el cabrer van anar a un jujat a demanar més vigilància per les granges i els van fer cas. Però als lladres els donava igual perquè eren molt llestos per a furtar cabres a les granges.
El cabrer se´n va adonar que en vigilància i sense vigilància furtaven igual les seues cabres. Com veia que cada vegada li quedaven menys cabres va tindre una idea . La idea era posar gossos que no es dormiren perquè quan anaren a furtar les cabres a la granja començaren a bordar i així es despertrien i els agafarien de seguida .
Quan va tindre eixa idea i li va contar a tot el poble i tot el poble els va ajudar per donar tots els gossos que tenien tots i el qui no en tenia els comprava o els llogava per agafar als lladres d’una vegada.
El dia eixe per la nit ,van quedar tots per a fer la trampa en la casa del cabrer. Quan ja eren les 22:00 hores van anar tots a casa del cabrer. Però quan anaven a fer-ho es van adonar que avui no venien a robar les cabres si no que anaven al poble del costat.
Un dia ,el fill de la família se´n va anar al poble del costat a visitar un amic seu. Quan va arribar al poble del costat va anar a casa del seu amic i van dinar. El xiquet i el seu amic i se´n van anar a una fira que hi havia baix de casa de l’amic del xiquet. Van acabar de jugar de la fireta i se’n van anar a casa a sopar. Quan van arribar a casa sa mare ja havia posat el sopar en taula, i en seure tots en taula, la mare de l’amic del xiquet li va preguntar;
- Ho heu passat bé?
- Sí mare, ens ho hem passat molt bé.
Quan van acabar de sopar el xiquet i l’amic van anar una altra vegada a la fireta a jugar amb els amics.
Quan tornaven a casa a dormir van veure als lladres que anaven a robar al poble de la família Israel. Quan els van veure parlant per anar a furtar al poble es van parar els dos i van escoltar tot allò que anaven a fer al poble. De seguida els dos van anar a casa i van cridar a la porta.
- Mare, mare, obri!!!
Sa mare els va obrir i li van contar tot allò de què estaven parlant els lladres . Sa mare li va donar al xiquet una idea que tenia. Quan li la va contar va dir; que era molt bona idea.
La idea era cridar a son pare i a sa mare i dir-los que anaven a robar al poble. En un minut sa mare va anar a la casa del cabrer a dir-li-ho i també a tot el poble.
Quan els lladres anaven a furtar les cabres del cabrer ,tot el poble anava darrere d’ells corrent per agafar-los i quan els lladres estaven cansats de córrer van caure i tot el poble els va tancar a la presó del poble del costat perquè en aquest poble no n’hi havia.
A l’endemà quan es van alçar tots, se’n van adonar que el poble estava més tranquil i a la granja estaven ja totes les cabres del cabrer.
Samuel Crespo Cervera - 6é Primària
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.JPG)
