Vicent i el conill

Als afores de la ciutat de València, dalt d’una muntanya, vivia un home molt vell amb cabells blancs i llargs anomenat Antoni.
Un dia, Antoni va rebre una visita inesperada. Era el seu nét Vicent que anava a passar una llarga temporada amb el seu avi, perquè els seus pares, Pep i Lola ,se n’havien anat de viatge. Antoni quan va veure al seu nét va tardar en reconèixer-lo perquè feia temps que no el veia. L’avi li va agafar les maletes i va preparar l’habitació on s’havia de quedar a passar uns dies. Van baixar al menjador on l’avi li va preparar a Vicent un got de llet de la seua vaca Rita i dos trossos de pa, cuit al seu forn.
Vicent no havia provat mai un menjar tan saborós com el que li va preparar l’avi abans d’anar-se’n a dormir.
A l’endemà, a les 8:30 del matí, l’avi va anar a despertar a Vicent que dormia com un tronc. L’avi li va dir:
- Vicent, alçat que després d’esmorzar se n’anirem a pujar les vaques a la muntanya
I Vicent li contestà:
- D’acord avi, d’ací 5 minuts ja estaré preparat.
Pujant per la muntanya l’avi li va dir a Vicent:
- Si et fixes bé, dalt dels arbres hi ha uns nius bén grans formats per unes parelles d’àguiles.
Vicent il·lusionat de tot el que veia li va dir:
- És veritat. Jo crec que d’ací uns anys tots els animalets estaran en perill d’extinció
- Van seguir caminant fins que van arribar a un lloc ple d’herba fresca i van deixar les vaques pasturar, mentre que ells continuaven contant-se històries i coneixent-se més a fons. De sobte van escoltar un soroll molt extrany darrere d’uns matolls. Alçant-se l’avi, li va dir a Vicent:
-Esperat ací, que vaig a veure que és eixe soroll.
-Ves amb compte. -li contestà Vicent-
L’avi amb molt de compte va arrimar els matolls i va veure que en una trampa, què havien posat els caçadors, i havia un conillet que s’havia agafat la pateta de darrere amb un llaç. L’avi va soltar el conill i Vicent li a dur una bossa per a dur el conill fins a casa. En arribar a casa l’avi li va dir a Vicent:
-Porta’m la bossa de medicaments que tinc per curar als meus animalets de la granja.
Vicent va anar corrent. Li va dur la bossa dels medicaments i li va preguntar:
-Creus que es morirà el conillet o el podrem salvar?
-Deu haver sofrit molt de mal en la poteta de darrere, però li posaré dues varetes, i amb una bena li benarem la pota perquè no la puga moure –va contestar Antoni-
-Avi, puc posar-li una carlota amb herba fresca dins d’una caixa perquè menge aquesta nit al racó del foc? –va preguntar Vicent-
-Clar que sí. – va respondre Antoni-.
I al mateix moment Vicent es va preparar unes mantes per a passar les nits amb el conillet fins que es recuperara.
Passades unes setmanes, el conillet es va recuperar.
Vicent li preguntà a l’avi:
- Puc soltar el conillet on el vam trobar?
- Sí, perquè segurament el conillet té moltes ganes de veure a sa mare. –va respondre Antoni-
Vicent va agafar el conillet i se’n va anar a la muntanya, fins arribar al lloc on el va trobar. És va seure damunt l’herba i va soltar el conill entre les seues cames. Ningú dels dos es menejava, sols es miraven, fins que darrere dels matolls van aparèixer quatre conillets. En eixe moment el conillet va reaccionar i va saber que era la seua família
Es van posar a córrer, a rebolcar-se per l’herba celebrant l’encontre.
En arribar a casa, Vicent li va contar a l’avi el que havia passat.
Fins que tornaren els pares de Vicent de viatge, tots els dies Vicent pujava a la muntanya per a fer una visita als seus nous amics, els conillets.

Blanca Sanz García – 5é